La situació privilegiada de Xàbia ha fet que totes les grans cultures del mediterrani hagin deixat la seva empremta al municipi.
La història abans de l'àvia Amparo
Clicant sobre la imatge anterior descobriràs coses sobre la històriamés antiga del poble de Xàbia.
Visites teatralitzades de la història de Xàbia
La situació privilegiada de Xàbia ha fet que totes les grans cultures del mediterrani hagin deixat la seva empremta al municipi.
Clicant sobre la imatge anterior
descobriràs coses sobre la història
més antiga del poble de Xàbia.
Visites teatralitzades de la història de Xàbia
podràs veure representacions teatrals
realitzades al llarg dels carrers de Xàbia
que recreen la història del poble.
La Guerra Civil Espanyola: “Els xiquets de la Guerra”
Durant la tardor de l'any 1936, als inicis de la Guerra Civil, el govern de Madrid va decidir evacuar de la gran ciutat milers de nens i nenes. Una de les zones que va acollir més d'aquestes criatures en règim d'acollida va ser la Marina Alta de València i, en concret, la població de Xàbia.
Degut als bombardejos de Madrid, la ciutat havia quedat molt afectada i era perillós viure-hi. És per això que es va decidir evacuar els infants cap a zones de pau com Barcelona i València.
Quan es va acabar la guerra, però, a Madrid la gent era molt pobre i vivia en unes condicions molt precàries. Es van fer uns convenis perquè els pares adoptius poguéssin quedar-se amb els nens i nenes. Molts d'aquests ja no van tornar mai a Madrid i alguns d'ells encara viuen a Xàbia.
L'àvia d'un dels creadors d'aquest bloc és una de les persones que van ser acollides pel municipi valencià de Xàbia.
Dades de l'àvia Amparo
Nom al néixer: AMPARO CAMPILLO ROMERAL
Lloc de naixement: MATERNIDAD DE MESON DE PAREDES MADRID
Data: 31 DE MARZO DE 1934.
Nom de la mare biològica: ANTONIA CAMPILLO ROMERAL
Nom del pare biològic: JOSE. No va arribar a conèixer mai a la seva filla. Mort a la guerra.
Nom d’adopció: AMPARO BISQUERT POLVOREDA
Nom de la mare adoptiva: ROSA POLVOREDA
Nom del pare adoptiu: FRANCISCO BISQUERT
Lloc d’adopció: XÀBIA (Alacant, València)
Data: 31 DE MARZO DE 1934.
Nom de la mare biològica: ANTONIA CAMPILLO ROMERAL
Nom del pare biològic: JOSE. No va arribar a conèixer mai a la seva filla. Mort a la guerra.
Nom d’adopció: AMPARO BISQUERT POLVOREDA
Nom de la mare adoptiva: ROSA POLVOREDA
Nom del pare adoptiu: FRANCISCO BISQUERT
Lloc d’adopció: XÀBIA (Alacant, València)
Què ens diu l'àvia Amparo?
Quan vaig ser separada de ma mare a Madrid, jo tenia 28 mesos. El meu pare no hi era, no el vaig arribar a conèixer mai, el meu pare. Més tard vaig saber que el van matar al front. Ara, però, no recordo qui m’ho va explicar, això.
No tinc gaires records d’aquell moment; i els que tinc ja no sé si són reals o perquè els vaig sentir a ma mare o al pare (quan parlo del pare o la mare, són els meus pares adoptius, que per a mi eren els meus pares de debò).
El que recordo d’aquell moment és la imatge de ma mare (biològica) plorant i que jo també plorava molt. Suposo que no devia entendre res: no coneixia ningú d’aquell camió on m'havien posat. D’aquell viatge no recordo res més. Només sé que tots ploràvem molt. Finalment vam arribar a Xàbia.
 |
| Foto àvia Amparo i link documental: Els xiquets de la Guerra |
La mare sempre em deia que dins de la desgràcia que vàrem haver de patir, la sort va fer que no m’enviessin a Rússia.
El camió amb el que vaig arribar a Xàbia amb tots aquells altres xiquets, tenia destinació Rússia. Però el vaixell en el que havíem d’embarcar va salpar abans que nosaltres arribéssim. Així que tots aquells xics vàrem ser distribuïts per tota la Comunitat Valenciana, i a mi em va tocar Xàbia.
El camió ens va deixar a la Plaça de Baix, davant del bar Imperial. Ràpidament va córrer la veu per tot el poble, i la gent es va anant apropant a la plaça. Jo recordo que una senyora es va ajupir i em va abraçar.
La mare sempre m’explicava que jo m'hi vaig abraçar amb força i li vaig preguntar:
- Tu ets ma mare, oi? (Evidentment en castellà: jo venia de Madrid).
La mare em va dur a casa i, primer de tot, em van donar de menjar i després em van rentar ben neta, perquè es veu que vaig arribar molt bruta i amb la roba tota esquinçada.
Pobre mare i Consol (la veïna de casa), es van passar tota la nit cosint i fent mitja per fer-me un vestit i una rebeca per l’endemà. Volien que tothom em veiés ben guapa.
Quan era petita pensava que tenia molta sort de que haguera arribat a Xàbia, perquè ma mare i el meu pare m’estimaren molt. Una vegada, quan jo tenia 12 anys, ma mare biològica va venir a Xàbia a veurem, però jo no vaig voler saber-ne res. Ella no era la meva mare, jo ja en tenia una, de mare.
Però quan em vaig fer més gran i vaig tenir els meus xiquets, pensava en el patiment que devia haver passat ma mare biològica: el marit a la guerra i se l’endugueren la filla...
Les guerres no porten res de bo. Quan veig a la tele totes aquestes guerres, no puc deixar de pensar en el patiment que causen a les famílies.
Els meus primers anys a Xàbia
La població de Xàbia va estar sense bombardejos durant els dos primers anys de la guerra civil. Però a mitjans del 1938 es va acabar la tranquil·litat: es va construir un aeròdrom de vigilància costanera, convertint-se així en un dels objectius a bombardejar des de Mallorca.
Aquest fet provocà que a partir d’aquell moment canviés dràsticament la vida dels ciutadans de Xàbia: prohibicions de llum nocturna, establir diferents refugis per a protegir la població, escassetat de menjar i de moneda (fets comuns a tots els municipis Republicans).
 |
| Paper-moneda emès pels republicans de Xàbia. |
Però vam tenir la sort que el Comandant Federico Noreña, Cap i pilot dels Hidros Espanyols encarregats de bombardejar emplaçaments costaners i el seu tràfic pesquer, tingués família a Xàbia. El nostre port no va ser atacat en cap moment, no va tenir la mateixa sort, però, l'aeròdrom i els seus voltants.
La repressió duta a terme pels cacics locals en els anys de postguerra va ser molt dura. Tots els republicans que quedaren van haver de lliurar els diners que havien guanyat honradament a canvi de res.
La gent passava gana, no podien alimentar les criatures, fet que provocà que moltes d’aquestes famílies emigressin cap a països iberoamericans; i un cop finalitzada la II Guerra Mundial cap a països Europeus com: França, Alemanya, Suïssa o Bèlgica.
Dels anys 50 fins als 70, quan jo tenia uns 30 anys, continuà creixent el flux d’emigrants cap a Europa.
A partir dels anys 70, amb l’aparició dels primers turistes a Xàbia i gràcies a la construcció del Parc Nacional, la població començà el seu període de modernitat. El turisme va canviar la societat de Xàbia: el cens de la població de 1970 era de 7.130 habitants i actualment ja superem els 30.000.
A partir d’aquest moment l’agricultura i la pesca, des del punt de vista econòmic, passen a ser activitats testimonials. El sector serveis avui representa el 65% de l’activitat econòmica i la construcció el 35%.
Tot i que aquesta història sembli un tema molt llunyà i del passat, hi ha molts pares i mares que encara estan buscant els seus fills; o molts fills que volen saber qui són els seus pares. O famílies com la de l’àvia Amparo què van ser destrossades per la separació entre pares i fills.
Per sentir els testimonis
tant de pares i mares
com de fills
que van ser separats
durant la Guerra Civil
clica sobre l'enllaç següent
 |
| Link. Documental TV3: Els nens perduts del Franquisme |
